Acabo de tancar la contraportada de "Les veus del Pamano" i estic encantada d'haver-lo llegit, enigmàtic, impressionant, sorprenent, àgil, una lectura difícil però trepidant on es barreja història, amor, ideals, patriotismes, injustícies i errors, sobretot errors. Molt recomanable.
Diuen... « La majoria de blancs ens creiem no-racistes o a-racistes o antiracistes i si se’ns acusa de ser racistes, ens en rentem les mans i diem no, nosaltres no. »
Aquest llibre aclareix d’on ve el racisme i el defineix. Parla dels que hi creuen i de les seves víctimes.
Ja m'hi poso.
Buff, no sé com explicar els sentiments que m'ha despertat aquest llibre, ple de dades i de pensaments, fort, dur, a estones he estat incapaç de seguir llegint. M'ha fet recapacitar en la creença del no-racisme a casa nostre. Sempre he pensat que els racistes són un grup molt reduït, però el cert és, que petits detalls diaris provoquen en les persones de ètnies diferents, motius d'exclusió, i això també es una forma de racisme. Em pregunto, si mai involuntariament he pogut provocar aquest sentiment, res més lluny del que hauria volgut. I segueixo pensant que sense cap mena de dubte que "tots som iguals".
Aquest home aconsegueix que quan comences a llegir quelcom d'ell, el cos et demani més i més, per tant després de "La importancia de llamarse Ernesto" segueixo amb "Un marido Ideal"
Àgil, intel·ligent, freca una novel·la amb accent Wilde, una bona estona amb humor i bona narració... de fet el que ja sabem Wilde, Wilde and Wilde forever.
Un record del passat recuperat gràcies a la Gisela que de treball de fi de curs representen un tros d'aquesta meravellosa obra d'Oscar Wilde (always forever). Fresca, divertida, àgil...en fi que més es pot demanar ...Oscar Wilde